cap web 2014

updated 5:13 PM CEST, Aug 31, 2016

Comença l'any V.A. Estellés a la Ribera

estelles3

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

Biografia

Vicent Andrés Estellés va néixer en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb setze anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias,[1] dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Obra

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.

A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).

Compilacions

Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, és una recopilació de poemes realitzada per Enric Ferrer.

Premis

Els premis més importants que va rebre són:

    Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
    Creu de Sant Jordi (1982)
    Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
    Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del M. de Cultura (a títol pòstum)

Reconeixements

Des del 1973, als Premis Octubre es convoca un concurs de poesia que duu el seu nom, el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.

Un institut d'educació secundària de Burjassot, la seua ciutat natal, duu el seu nom.

Entre 2010 i 2011 es va estrenar a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, néta del poeta. L'espectacle era de la companyia de teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.

Des de l'any 2010, es celebra la Festa Estellés. Tots els anys, Josep Lozano Lerma fa la crida, anunciant la festa. Normalment, la celebració de la festa consisteix en recitar poemes d'Estellés fent un sopar. La festa se celebra al voltant del 4 de setembre, i s'inspira en el Burns Supper, una celebració escocesa en honor a Robert Burns.

Musicalització

Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.

Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Carles Barranco (Jorns de festeig) i Pau Alabajos, entre altres.

A lletraA. La literatura catalana a Internet

El compromís cívic del poeta

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble. El poema "La rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit, quan relata la història d'una dona anònima que deixa rere seu el símbol d'una rosa de paper -un paper que és l'escriptura poètica- llegada al poble com una consigna de resistència i transformació. El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és un clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu, també, des d'un exili: des d'un exili interior, nacional i de classe. Des d'aquestes coordenades d'origen, la seva escriptura basteix l'amarga dignitat d'una columna de temple desposseïda. Amb fortes diferències, això sí: per exemple, Estellés és molt menys selectiu, menys depurador envers l'anècdota. La seva malla lírica deixa passar tot de detalls descriptius, els personatges típics d'un quadre d'època, molts esdeveniments quotidians. L'elegia esdevé, així, crònica social. I el periodista -el testimoni de la microhistòria- hi treu el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.

Amb aquesta perspectiva, no importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional, en les fidels petites coses que, com en el cas de Riba, omplen la vida quotidiana, o en la ressenya d'un amor personalíssim. En qualsevol d'aquests casos, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni. Més enllà de l'efecte objectivitzador que es deriva de l'adopció d'una persona clàssica com a veu poètica del jo, implica "una sensiblitat notable de l'instint humà", dit amb paraules de Dominic Keown, i una aposta per "un ordre civilitzat basat en la llibertat, la tolerància i la solidaritat". Al mateix temps, el recurs possibilita la universalització d'una experiència històricament situada que neix de les peripècies viscudes en un àmbit local.

De fet, el filtre d'aquesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. Ensems el cant primari als productes de la terra, a la felicitat de les coses menudes i quotidianes es revesteix d'un prestigi clàssic i, en aquesta mateixa via, Estellés invocarà en ocasions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementales. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida que ens permeten una autèntica comunió amb el món.

D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra, deixada inconclosa per l'autor i editada pòstumament el 1996, es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans Siqueiros o Rivera, amb un poderós alè èpic semblant al del Canto general de Neruda, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa

La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li associar el sonet -per la seva forma gràfica sobre la pàgina en blanc- amb un taüt, o suscitar el relat premonitori del seu propi enterrament. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.

Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe -una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior. Fins i tot un poema tan líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tradicional, com es palesa en l'al·lusió a la poesia noucentista: "I que ens perdone el cast senyor López Picó." Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa, com ara quan veu en les lleugeres ones marines "una mar a mamelletes ràpides". En general, el cos de la dona és font de metàfores com aquesta, i alhora focus d'atracció de procediments intensificadors, entre els quals el de la doble adjectivació no és el menys utilitzat: per exemple, les "assaonades rodonors benignes" d'una imatge corporal femenina que se'ns presenta desitjada, "invicta" i "autàrquica".

Però en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius -que sovint intuïm vivament pintats per la seva imaginació- com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort". Així, referències com ara "el grapat de safrà negre del sexe", o "amor, entre les teues dentetes sóc raïm", o "per tu menge llimones, mire el dia total", conjuminen una sensualitat punyent amb la tensió lírica més estricta. Les imatges ens sobten, en ocasions, amb una elementalitat d'eficàcia colpidora: "La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca."

Els procediments retòrics

Així doncs, al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés constitueixen mots d'arrel tel·lúrica, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals com si es converteixen en emblema dels orígens lingüístics -com en el poemari Les homilies d'Organyà (1981), on es ret homenatge a la llengua catalana.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix, per exemple, sobre la tradició clàssica de les èglogues o sobre els tòpics fomentats per la Renaixença i pel seu patriarca valencià, Teodor Llorente. D'aquesta manera, les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant: "Nemorós, Nemorós, no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros." Així mateix, els tòpics procedents del paisatgisme de Llorente en poemes com ara "El barranc dels Algadins" -la dolça flaire del camp, les llauradores idealitzades, etc.-, poden ser substituïts, en l'estellesià "Vora el barranc del Carraixet", pel record revoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot "Algadins" es transforma en l'aspror multivibrant del topònim real "Carraixet".

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés ha llegat a la cultura catalana un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia -i això és força cert i útil en l'àmbit valencià d'on procedeix-, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

 

Enllaços d'interés

Fundació Vicent Andrés Estellés

Vilaweb, diari de l'escola

Audiovisuals

Estellés, poeta de meravelles

Res no m'agrada tant de V.A. Estellés

Entrevistat per Josep Maria Espinàs

Entrevistat per Montserrat Roig

Un treball realitzat per a l'assignatura de valencià

Coral romput, Ovidi Montllor

Les illes, Mª del Mar Bonet

Els amants, Ovidi Montllor

Tot esperant Ulisses, Ovidi Montllor

Assumiràs, Paco Muñoz

M'aclame a tu, Ovidi Montllor

Estellés recita el seu poema Assumiràs...

 

Last modified onSunday, 14 April 2013 11:39

Leave a comment

Make sure you enter the (*) required information where indicated. HTML code is not allowed.