NOTA DE PREMSA, 17 DE MAIG DE 2026
Manifestació 15/05: Una resposta irrebatible davant del menyspreu de la Conselleria
La gran manifestació de País de divendres 15 de maig als carrers de València és una resposta contundent a la mala traça política de la Conselleria d’Educació, negacionista de la situació actual de les comunitats educatives i de les condicions de treball dels docents. Aquesta actitud gens analítica ja els ha passat factura: ha contribuït, decisivament, a aglutinar el descontent i a multiplicar la participació en la vaga. També ha ajudat a guanyar la simpatia de les famílies i la identificació de l’alumnat. I si aquesta mala traça política segueix, continuarà condicionant el futur de les negociacions amb els sindicats docents representatius, agreujant el conflicte i allunyant una eixida raonable i justa de les negociacions per la taula reivindicativa. Contràriament, la Conselleria s’ha de mostrar més receptiva amb les propostes de millora de les comunitats educatives. Hi ha d’haver més voluntat política i més voluntat de consens, d’aquesta manera s’evitarà l’erosió política dels Ajuntaments governats pel PP, una administració pròxima als ciutadans i ciutadanes beneficiaris del bon funcionament dels centres educatius públics.
El document presentat en la Mesa: parlar per no callar
La percepció general, llegint amb atenció el document que va presentar la Conselleria d’Educació a la darrera Mesa, un document mediocre i poc fonamentat, és que l’equip de la consellera ha continuat fent servir la desinformació. Sembla que la seua ignorància fingida del que està ocorrent a temps real als centres educatius del nostre País els obliga a posar a prova la resistència i la capacitat de mobilització d’un sector públic cabrejat i amb dades objectives per a les solucions polítiques que està reclamant un sistema educatiu desfasat i poc operatiu: necessitat d’inversions, d’infraestructures renovades, d’augment de plantilles i d’equips de professionals, de desburocratització, d’abaixada de ràtios, de programes d’intervenció educativa i social, d’una educació pública vinculada al valencià i, sobretot, d’una administració resolutiva.
La negociació també pot ser un camí d’oportunitats
L’espai obert de negociació arran d’aquest conflicte reivindicatiu hauria de servir per a consensuar millores que ens resituaren de nou en la via de l’actualització del model amb l’ajuda d’una anàlisi de les deficiències a què s’enfronten les condicions laborals dels docents i els reptes de futur d’un model d’escolarització que fa aigua per tot arreu. Aquesta crisi és una bona oportunitat. Aprofitar-se’n o no retratarà un govern valencià, amb el seu president al davant, que continua, però, ocultant-se darrere de l’excusa de la falta de pressupostos i de competències autonòmiques.
Desfullem la margarida dels diners
En el primer cas, no hi ha diners perquè l’infrafinançament patent en els pressupostos de la Generalitat Valenciana ve precedit per una decisió política de la dreta d’estrangular els serveis públics valencians, que els amenaça amb la privatització o amb un funcionament merament decoratiu.
Quant a la segona excusa, el nostre País compta amb competències autonòmiques plenes des de fa molts anys. Recentment, però, a causa d’estratègies electoralistes del PP, el govern valencià ha rebutjat l’increment dels ingressos del govern central de 3.669 milions d’euros, un increment, segons la justificació de la transferència econòmica, serveix per a finançar el serveis públics bàsics i que ens haguera tret de la cua de comunitats pitjor finançades, on estem 22 anys ja. Aquest increment no és un regal capritxós sinó una distribució més justa dels impostos dels valencians i valencianes i un bon començament per a acabar de rescatar-nos de l’infrafinançament.
De l’aportació de 73 milions d’euros a l’Opus Dei, centres educatius que segreguen l’alumnat per sexe, i de la rebaixa d’impostos als trams de renda més alts del sistema fiscal valencià ja n’hem parlat. No hi ha diners perquè els han donat a qui han decidit donar-los i han renunciat a obtindre’ls de les rendes fiscals més altes.
