Esta iniciativa és una activitat de l’Agenda Any Trobada i pertany al projecte Pertot, acosta’t a la Ribera de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera – Escola Valenciana.
La visita guiada que ha fet una dotzena de persones pel casc urbà d’Alfarb, amb l’excel·lent acompanyament de Vicent Climent, ha sigut un viatge en el temps. En l’actualitat, la població conserva la memòria del pas dels segles retinguda en construccions que han perdut la seua significació original, com el castell. Percebem també les pinzellades indelebles que els caminants eventuals descobreixen, ací i allà, pels carrers quiets o per les sendes que atresoren antics oficis desapareguts o pintures rupestres que parlen d’espècies extintes i de comunitats humanes obstinades a sobreviure dia rere dia.
El recorregut ha començat a prop del riu Magre, un afluent del Xúquer que ha perdut el coratge de les aigües enfurismades per les crescudes de fa poques setmanes, després de quasi dos mesos de pluges ininterrompudes. Ja no arriba fins a les cases del poble la fragor amenaçant que semblava un ramat enfollit pels llamps i trons. Admirem des d’on estem el paisatge accidentat que ens envolta i contemplem la funció defensiva d’un casc urbà, el qual, sense estar emmurallat, s’apinya per defensar-se d’aquells que s’autodenominen conquistadors.
Després de la dominació romana, qualsevol senyal de vida humana cessa. No debades, els repobladors musulmans posteriors bategen el territori amb el nom «Alfarb», que significa «despoblat». Però abans d’arribar ells i elles, la natura se n’apodera, la presència humana s’esborra i solament resten lloses funeràries mudes que, per la seua utilització posterior, confirmen la frase feta valenciana «tota pedra fa paret». Es tracta d’unes enrunes que no recuperaran mai el seu esplendor perdut: piques esguellades, fragments de columnes de marbre roig provinents de la pedrera del Buixcarró, teules, trossos de canonades de fang, pilarets de banys… Hui en dia, alguns fragments encara solen barrejar-se ocults entre els derrocs de les reformes en cases particulars.
Travessem carrers recargolats i petites places que oxigenen el traçat urbà. Visualitzem elements arquitectònics i fixem les mirades del grup en aquells detalls que encara conserven un poc de la personalitat estètica que posseïen: les reixes de forja, les anelles, un arc de totxos engolit per unes palustrades maldestres, etc. A prop seu, les baranes d’alumini o de fabricació en sèrie industrial senyoregen els balcons i finestres amb la seua funcionalitat pràctica i impersonal. És una realitat compartida amb la resta de pobles riberencs: la manca d’inventaris i de catàlegs patrimonials per tal de salvar de l’abocador els elements figuratius.
De sobte, emergeix d’una cantonada esmolada la figura del castell, rehabilitat recentment i encaixat com una joia entre galtes de cases que el guarden en un estoig protector. Ens hi endinsem i és com fer un salt enrere fins als orígens d’una construcció defensiva que va ser utilitzada de manera comunal per a emmagatzemar queviures i uns altres materials útils que estaven a l’abast de la comunitat morisca, única població humana que va viure a Alfarb fins la centúria del 1.600. El castell, però, és una fortificació amb els patrons arquitectònics islàmics destinats a fer canviar d’idea als hipotètics assaltants que podrien considerar-lo fàcil de doblegar en veure’n les seues insignificants proporcions.
La rehabilitació realitzada en el castell d’Alfarb és respectuosa amb la seua funció original i el seu llarg cicle de decadència històrica. Les reincidents reformes i actuacions irresponsables al llarg de la seua existència l’han convertit en un recinte ple de cicatrius i esquarteraments, però els senyals que hi queden ens ajuden a imaginar la vida de la població en temps de pau i de guerra, en temps d’abundància i de penúries, en temps de bona governança i en temps de desídies. Malgrat tot, el castell continua plantant cara al futur que l’uneix als alfarbins i alfarbines contemporanis.
Després d’albirar, des dels merlets, les crestes de la vall que envolten Alfarb, el grup de visitants abandona l’acollidora frescor del ventre del castell, per continuar passejant per carrers laberíntics que, a hores d’ara, senten el tall terrible del sol. Arribats a l’església de Sant Jaume Apòstol, els aclaparats passejants s’endinsen en la seua nau robusta, agraint la seua atmosfera confortable. Repassen capelles i escultures de sants i de verges, que els contemplen amb ulls atònits i postures celestials. Els participants hi tenen l’oportunitat inusual de pujar al campanar de l’església, no sense absència d’esforç, per una escaleta estreta com un budell. A continuació, fan una parada obligatòria davant dels prestigiós mural del pintor local Paco Calvo, moment en el qual es dona per conclòs el recorregut per aquell espai sagrat i amable.
Instants més tard, i com si la sorpresa estiguera preparada, el grup s’atura davant la porta de la casa de l’afamat pintor local. De colp i volta, la porta s’obri i és la vídua de l’artista qui els convida, afalagada, a passar per contemplar una bona part de la seua obra pictòrica. En el futur, se seguirà deixant en mans de l’atzar capritxós la possibilitat de poder conéixer l’obra de Paco Calvo?
Continua la visita per carrerons i entren en l’últim atzucac que es conserva al poble, el Portellet, ple de testos amb flors que el veïnat acuradament ha col·locat a les vores. De passada es fa una referència al gran dolçainer Honorat Gil, el dolçainer d’Alfarb, que recorria molts pobles valencians de la primera meitat del segle XX, animant les festes i que va nàixer al carrer Major. Parem atenció a l’actual Agència de Lectura, ubicada en la que fou seu de l’Ajuntament i raval avall, passem per l’immoble on s’ubicava una antiga almàssera, un edifici de poc més de cent anys amb façana de maons i reixes de forja. Acabem a l’estufa un edifici que ens recorda l’antic conreu de raïm moscatell i el seu aprofitament per a l’elaboració de panses. Allà veiem on s’escaldava el raïm, veiem un petit llavaner i les restes d’una sènia per a l’extracció d’aigua per a reg. Acabem en aquest lloc la visita, remarcant que ací s’inicia una ruta de BTT que passa per alguns elements etnològics lligats a l’agricultura, la ramaderia o la fabricació d’algeps. Sènia, assuts, aljubs i forns d’algeps són alguns dels punts inclosos en aquest recorregut, que deixarem per a un altre moment. El sol de primeries de juny ja cau a pes sobre nosaltres i és hora de recuperar forces.
