Dissabte, 14 d’abril, una data que ens du les remors d’una república anhelada però de mort sobtada i violenta, se celebra l’acte de presentació de l’exposició sobre la pilota valenciana. També és l’acte de presentació del llibre “Joc, espai i xarxa: Rafelguaraf” de l’editorial “Això és com tot”, en finalitzar el qual s’ha tingut ocasió de veure el documental “Fem partida”, realitzat pels autors del llibre, basat en el seu contingut, i de parar-se a contemplar les magnífiques fotografies i panells.
Crònica de Joan Cortés, 14/04/2018
A l’endemà, hi haurà la festa grossa per la llengua a Rafelguaraf, la XXXIII Trobada de Centres en Valencià de la Ribera, però hui donem a conéixer una altra de les nostres senyes d’identitat, pel que ha representat este esport valencià als pobles en què ha deixat un rastre viu, encara a penes perceptible, i pel que ha significat un ritual social que ha estructurat el temps d’oci i l’espai públic. Una senya d’identitat que ha fet la seua aportació com a sistema col·lectiu de valors que s’han traslladat després a la manera d’entendre la vida. Així mateix, ha constituït un dels grups humans existent a les comarques més cohesionats internament, amb un codi d’honor, de respecte, de generositat, de reconeixement, companyonia i d’estima per l’altre que, en l’actualitat, no perviu als esports massificats i mediatitzats que gaudeixen del favor popular.
A les parets del Saló Venècia, reproduccions de velles fotografies color sèpia de pilotaris de mirada encesa, de músculs tensos com les cordes d’una guitarra, preparats per a véncer, però compartint la immortalitat instantània amb l’adversari, l’amic, el company, el germà, de partides a trinquets amb instants congelats. També hi ha fotografies de mans deformades pels milers de colps mestres a la pilota, de rostres que encara conserven part dels trets que expressaven el gaudi de la partida, de pilotaris enyorats, ja desapareguts.
Asseguts a la taula, fent el paper d’amfitrions de la presentació, Aina Valero i Rafa Tormo de l’editorial “Això és com tot”, Rafaela Aliaga, alcaldessa de Rafelguaraf, i Joan Cortés, president de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera. Primer que tot, l’alcaldessa, fa una presentació del membres de la taula i expressa la seua satisfacció per poder donar cabuda a l’exposició i a la presentació del llibre.
Després, Aina Valero explica la metodologia de treball que fan servir per dur a terme els estudis de camp i quins han estat els motius per muntar una exposició i editar un llibre sobre els pilotaris de Rafelguaraf: el gran planter de professionals i la gran tradició existent a la població.
En el seu torn de paraula, Rafa Tormo, exposa la filosofia de treball que inspira tant l’editorial com la col·lecció de llibres, ja publicats, que recorren la comarca, poble a poble, cercant els vestigis de l’època daurada de les partides de pilota i donant a conéixer la realitat polièdrica d’este esport, dut a les venes i seguit per centenars d’aficionats, de trinquet a trinquet, que va constituir en si un fenomen social, econòmic i cultural, el qual ja s’ha reduït a cendres, però que espera reviscolar per mitjà de la creació d’escoles de pilota, ací i allà.
En la seua intervenció, Joan Cortés afirma que a les Trobades sempre hi hagut partida de pilota i posa l’exemple de Manuel, a tir de pedra de Rafelguaraf, en què només arribar al poble per organitzar la Trobada, fa d’això un grapat d’anys, li va preguntar a Monxo, també pilotari: “On farem la partida el dia de la Trobada?”. La Coordinadora de Centres en Valencià de la Ribera considera que s’ha de fomentar el joc amb mesures concretes i inversions encara més concretes. Posa l’exemple del senyor Bausset, de l’Alcúdia, dinamitzador cultural i escriptor, amic personal de Joan Fuster, el qual l’havia batejat “l’home subterrani”, per la seua discreció en fer les coses, que quan tenia més de 90 anys encara assistia al Trinquet de Pelayo de València a veure la partida de dissabte, un aficionat impenitent. Fou, precisament, en la Trobada de Manuel on el Genovés li va lliurar en pròpia mà el guardó de la Coordinadora.
Al davant de la taula, mentrimentres s’hi feien els parlaments, la primera línia de cadires estava ocupada per persones d’edat, hui en dia, que havien sigut en la seua joventut i la maduresa primerenca pilotaris de fama i d’èxit, que sovintejaven els trinquets de la Ribera i les comarques on es podia arribar amb els vehicles de transport deficients d’aquella època.
En efecte, la nissaga dels Plorons, Pepe Norata, Peu de Ferro, Antonio Callaor, Jesús el Murcianet o els germans Martínez Garcia, formen part de la pedrera de supervivents que acumula tanta experiència i càrrega emocional que podrien ser l’espenta definitiva per crear la desitjada escola de pilota a Rafelguaraf, si aconsegueixen transmetre el seu entusiasme per foradar l’aire del trinquet amb una pilota de baqueta. No fa molt de temps que han pegat la primera passa recuperant el carrer de la pilota, on es jugarà demà les partides de raspall durant la celebració de la XXXIII Trobada. Curiosament, l’escriptor suecà Víctor Labrado, relaciona Pepe Carinyo, l’últim roder del País Valencià, amb Pepe Plorón, al seu llibre “No mataràs”, una amistat que el lliga documentalment a la població de Rafelguaraf.
