Dissabte de matí, 15 de juny, una vintena de persones, visitàrem el casc urbà de Benimodo, atenent la convocatòria feta des del projecte Pertot acosta’t a la Ribera inclòs en l’Agenda Any Trobada 2024. Els visitants encuriosits, alguns forasters -propers o llunyans- i la resta benimodins i benimodines, van recórrer carrers i places on encara ressonava la remor de veus i es percebia l’aire festiu de la 39a Trobada de Centres en Valencià, celebrada el passat 21 d’abril.
De la mà d’Eva i Isabel Cifres, responsables de l’Aula Didàctica Didín Puig, i de Rafa López, historiador i cronista del poble, vam completar un circuit que començava a la Casa de la Cultura i finalitzava a la casa on va viure Didín Puig, un punt i final que estava a l’altura del que significava, i encara significa, la figura d’una dona polièdrica, amb fondes inquietuds socials i culturals.
Hem de reconéixer que Eva i Isabel van més enllà de les seues obligacions com a responsables de l’Aula Didàctica perquè viuen el compromís personal d’atendre els grups escolars que la visiten. Aquest valor afegit repercuteix positivament en l’experiència que viuen els xiquets i xiquetes. Quant a Rafa, després de compartir amb ell i la resta de membres de la comissió organitzadora de la 39a Trobada, perceps de seguida el seu gra de sorra en bona part de les iniciatives culturals que es programen a Benimodo.
La porta de l’Aula Didàctica de bat a bat
Bé, tornem a tall. A la Casa de la Cultura estant, es van visitar les aules que guarden els recursos de l’Aula Didàctica Didín Puig. Allí ens explicaren les activitats desenvolupades amb els grups escolars, tant per a l’educació primària com a l’ESO. Val a dir que cal fer els esforços necessaris, des de l’Ajuntament de Benimodo com des d’altres institucions valencianes, perquè el conjunt d’Aules Didàctiques continuen convidant l’alumnat escolaritzat a submergir-se en la memòria col·lectiva dels pobles a través de persones que han deixat, darrere seu, unes actituds personals i uns patrons de vida que milloren la qualitat de la convivència ciutadana.
Abans d’anar-nos-en de la Casa de la Cultura hem tingut ocasió de veure la projecció de l’Auca de Didín Puig, una síntesi biogràfica amb una versió per a l’educació primària i una altra per a la secundària. En aquests audiovisuals es fa una passejada ràpida per la vida de la protagonista, per les circumstàncies dramàtiques (l’execució de son pare, la postguerra, exili a París…) que constitueixen el substat de la seua personalitat i expliquen el seu compromís polític.
Els cucs de la seda i unes altres anècdotes
A peu de carrer ja, mentrimentres la llum del sol crua i l’ombra acollidora combatien cos a cos, encaminàrem els passos cap a la plaça de Machí, antiga plaça de la Morera, on se situa el Casino Republicà, hui en dia un edifici municipal dedicat a contindre activitats culturals. La denominació plaça de la Morera ens parla de la importància econòmica de la indústria de la seda en segles passats i el Casino Republicà, construït el 1931, d’un model social republicà farcit d’altruisme, de formació ciutadana i d’iniciatives de progrés per al conjunt de la societat. Al mig de la plaça, amb una columna que reclamava la nostra atenció, una antiga font per a poar aigua de boca, ens recordava que la xarxa d’aigua potable va tardar a subministrar-la a totes les cases i carrers, i en si constituïa un lloc públic de conversa que, ja en desús, ajudava a esquivar, durant l’atroç franquisme la prohibició de reunir-se.
El forn de les pastes casolanes
En acabant, la plaça del Lluch ens reservava la sorpresa d’un pou desaparegut d’aigua bona, actualment soterrat, justament davall de les rodes dels cotxes que l’ocupen. També ens conduïa a la cantonada del carrer del Forn, en un poble on ja no n’hi ha cap. En aquest tram estret viari descobrim el coll de botella de l’antiga edificació del forn que va tancar les portes fa temps. Amb el seu tancament, van emmudir les veus de les seues parroquianes que fenyien juntes les pastes casolanes en festes assenyalades o tornaven a casa amb el saquet de pa blanet, tots el dies de l’any.
La campana que no va ferir a ningú
Drets com un fil, ens dirigim a l’església de la Mare de Déu de la Concepció que té paret mitgera amb l’edifici de l’Ajuntament, on es conserva la campana que va caure, vint anys enrera, un dia de processó matinera i no va ferir a ningú, tot i estar les rodalies de gom a gom. A l’interior de l’església, el retaule de l’altar inclou una obra pictòrica del prestigiós pintor benimodí Rafael Armengol i dues columnes de fusta de l’antic retaule tallat per Manuel Vergara, úniques peces salvades de la crema als inicis de la guerra civil. A la sagristia, admirem el retrat del rector Soria, pintat el 1909 per Francisco Pons, deixeble i gendre de Joaquim Sorolla, en el qual s’aprecien algunes de les seues pinzellades característiques.
Tant l’actual església com l’anterior, més menuda, s’assentaren damunt dels fonaments de l’antiga mesquita que s’omplia de pregàries islàmiques d’una comunitat humana pertanyent a una alqueria. Benimodo, com el seu nom ens pot suggerir, fou un poble morisc, amb una població obligada a batejar-se i, el 1609, conduïda fins a Dénia per a embarcar-se cap a Algèria, arrancats de soca-rel de les seues llars i dels paisatges geogràfics compartits amb els seus avantpassats.
La veu màgica dels guies
Rondinem pel poble arrossegats per les paraules amb timbre màgic dels nostres guies, com uns improbables flautistes d’Hamelin. Recorrem carrers en què abunden les cases tancades en un procés de deteriorament implacable. Els clevills a les façanes, les solsides als balcons i als ràfecs de les teulades ens anuncien una catàstrofe irreversible i pròxima. En alguns altres carrers en què la vida encara es manifesta amb una simfonia de sorolls i olors quotidians, descobrim representacions religioses en forma de taulellets ceràmics. Aquestes representacions ceràmiques invoquen sants i santes, la Mare de Déu, buscant la seua protecció divina i enyorant l’esperança perduda. En algunes cantonades conviuen malament construccions pertanyents a tres segles, cadascuna amb els seus atributs arquitectònics.
V.A. Estellés i Didín Puig amics per sempre
Per tal de finalitzar la visita guiada, i com ensucrant una coca fina, visitem la casa on visqué Vicent Andrés Estellés i la seua família, com els nàufrags que es refugien en una illa per les tempestes que els amenacen, i la casa de Didín Puig, transformada en museu i en el pilar central de la seua Aula Didàctica.
Quant a la casa de V.A. Estellés continua pertanyent a la família del poeta de valencià i és, com ho ha sigut sempre, la típica casa de poble on solen passar uns dies els seus membres per reconnectar amb el teixit veïnal. D’altra banda, la casa on va viure tants anys Didín Puig conserva tots aquells elements d’una vivenda ancorada en la llarga existència d’una persona singular a través dels quals s’endevina el seu estil de vida, les seues aficions, el seu dia a dia.
Per aquesta casa han transitat fragments importants de la història recent del nostre país i entre les seues parets s’han forjat iniciatives que han modificat sensiblement l’esdevenir de persones i col·lectius. Complementàriament al que passava entre els bastidors de la història dels valencians i valencianes, la vivenda de Didín Puig ha sigut un punt neuràlgic de la vida quotidiana del poble, de les alegries i de les penes, dels problemes i dels remeis, de foscors i claredats. Definitivament, la vida d’una persona acollidora que sabia escoltar la gent.
