Intervenció en la cloenda de la 18a Assemblea d’Història de la Ribera.
Joan Cortés, president de la Coordinadora de la Ribera.
Bon dia a totes i a tots. Vull agrair l’oportunitat que em dóna la 18a Assemblea d’Història de la Ribera per exposar en este fòrum, com veiem, amb els ulls de la Coordinadora de Centres en Valencià i Escola Valenciana, l’estat actual de l’educació, des de la vessant de l’ensenyament en valencià, i explicar-ne, amb les nostres paraules, les expectatives de futur. Celebrem també que s’haja triat enguany l’educació com a tema nuclear de l’Assemblea perquè això en donarà a conéixer els antecedents i en facilitarà el debat sobre el seu valor i el seu paper social.
El camí que ha recorregut el valencià ha tingut trams que podem considerar abruptes, però sempre hem comptat amb la lucidesa necessària que guiara les nostres passes, amb la satisfacció per la certesa que els fruits del nostre treball col·lectiu n’eren prou recompensa, encara que tardara el temps de la collita. Per això, la paraula més emprada entre la gent, les persones, amb qui compartim avanços i preocupacions és: endavant.
És veritat que la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) marca, en general, un abans i un després al sector educatiu. No és menys cert que eixa línia grossa que separa l’abans i el després ens fa reflexionar sobre les oportunitats perdudes quant al desenvolupament d’esta normativa lingüística. Cal reconéixer, si més no, el coratge polític del PSPV-PSOE en redactar una llei que alterava, sensiblement, la visió política que hi havia sobre les possibilitats d’ús de la nostra llengua. I més en concret, quant el valencià com a vehicle d’aprenentatge.
Amb el pas del temps, com ja sabem, amb certes formacions polítiques dretanes instal·lades en el conflicte i la intoxicació, per a ells electoralment fructífers, bona part d’este primer impuls es va quedar en una escenificació gestual que va cronificar un conflicte lingüístic, que de lingüístic sols en tenia un petit percentatge perquè bona part de la problemàtica era de concepció política del futur d’un país i dels comportaments lingüístics que havia de posseir la societat valenciana. La manca d’evolució política de la LUEV, també va fossilitzar l’aplicació de la llei en aquelles comarques més capdavanteres, com la Ribera.
Com va viure la comarca de la Ribera esta època? És evident que la comarca no es pot aïllar a colps de bisturí d’un procés que va afectar el país sencer. Podem parlar d’allò que va passar ací o allà i fins i tot interpretar a partir de les característiques específiques de la comarca, però és inevitable referir-nos als condicionants globals que acceleraren, com una reacció química, l’atmosfera que va parir la LUEV i donà forma als programes d’ensenyament en valencià a la comarca.
En efecte, en aquells anys, estem parlant de les darreries dels 70, el panorama polític del país bullia, en part, perquè, a causa de l’anomenada transició espanyola, l’activitat política havia abandonat la via morta per aventurar-se a fer els primers passos vacil·lants en democràcia. Existia una hiperventilació en institucions com les universitats valencianes, on, a causa de les darreres lleis educatives del tardofranquisme, s’havien omplit d’estudiants i professorat que representaven una ruptura evident amb etapes anteriors, pel seu origen i perfil socioeconòmic, que va fer aflorar una set de debat, un desig de qüestionament i la febra per construir noves realitats. Almenys, als cercles concrets, ocupats per persones i organitzacions, que podien posseir la capacitat de crear-ne, com a mínim, corrents d’opinió favorables.
Amb eixe rent, envoltats per un escenari polític molt inestable, començaren a germinar els moviments socials vinculats a l’educació, els quals no sols s’hi sadollaven de l’energia del moment, sinó d’uns precedents d’ensenyament en valencià viscuts per iniciatives i col·lectius arrelats, per exemple, en la pedagogia Freinet i en les experiències educatives republicanes. Es pot afirmar que la transició política espanyola es va traduir en un granulat de minúscules ruptures significatives -socials, econòmiques..-, com a l’àmbit educatiu, a partir dels anys 60, que foren la flama que va fer alçar el bull perquè es cuinara la LUEV. M’estic referint, en concret, als mestres de la impremta, als quals, enguany, a la Nit d’Escola Valenciana, homenatgem en la persona de Ferran Zurriaga. M’estic referint al naixement de les Escoles d’Estiu del País Valencià. M’estic referint al treball del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma i a Acció Cultural del País Valencià. M’estic referint als Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià. M’estic referint a les primeres Coordinadores comarcals i col·lectius de mestres. Em vull també referir a un bon grapat de persones i entitats que, per iniciativa pròpia i, de vegades, des de l’anonimat, van contribuir, decisivament, a preparar el camí de l’ensenyament en valencià.
Mentrestant, a la nostra comarca, abans de l’aplicació de la LUEV, ja hi comptàvem amb experiències d’ensenyament en valencià, com al CP Llopis Marí, de Cullera, hui en dia un IES, i al CP “Miguel Hernández” de Riola, a l’aixopluc del Pla Experimental del conseller Barceló, i, ací i allà, pel seu compte i risc, grups de mestres, ja havien començat a fer servir la nostra llengua en la seua tasca educativa quotidiana. Malgrat que, a l’administració educativa valenciana, hi havia llops solitaris que tractaven de fer avortar les primeres experiències d’aprenentatge en valencià. Una figura simbòlica d’estos primers mestres agosarats és la mestra de Barx Marifé Arroyo, que ha transcendit als nostres dies per la novel·la “La mestra” de l’escriptor Víctor Labrado i que reivindica la cançó de Zoo del mateix títol. Sense elles i ells, però, no s’hauria posat mai un peu en eixa terra, encara de ningú.
Hi cal parlar també de la reacció de les mares i pares que duien els seus fills i filles als col·legis públics, que havien decidit començar a aplicar programes d’ensenyament en valencià. Majoritàriament, les mares i pares més acostats a les Associacions de Pares d’Alumnes, que demostraven dia a dia un compromís amb el model educatiu impartit, que havien viscut el procediment per triar el programa als Consells Escolars de Centre, l’actitud era col·laborativa. Hi havia una minoria exaltada i desinformada, capaç de mobilitzar alguna vintena de persones a la porta del col·legi, les quals, tot i sent valencianoparlants, escridassaven sorollosament “no volem el valencià”. Per sort, amb el pas dels cursos, però, ha crescut el grau de satisfacció dels programes d’ensenyament en valencià i la valoració que se’n fa, a tot arreu, és molt positiva.
D’altra banda, podem assegurar que l’entrada del valencià als centres educatius va provocar, simultàniament, un augment de la consciència col·lectiva sobre l’ús social de la nostra llengua que es va traduir en iniciatives concretes en l’àmbit privat com, també, en l’àmbit públic. Gràcies als programes d’ensenyament en valencià, les actituds lingüístiques van anar canviant i la vida quotidiana de les poblacions riberenques va reflectir els avantatges d’una societat en què aflorava el desig de viure la igualtat lingüística. Este fenomen social, paral·lel a l’activitat educativa i docent, es podia veure a la vida administrativa dels Ajuntaments, als comerços i als carrers dels pobles, amb un creixement gradual, però sempre a l’alça.
Després de la promulgació de la LUEV, l’aplicació dels programes d’ensenyament en valencià van anar escampant-se a bon ritme per tota la Ribera; especialment, els PEV ;i majoritàriament, al sector educatiu públic. Al sector de l’educació concertada, l’aplicació no hi fou tan general ni va abastar els percentatges alts del sector públic. Sols en el cas d’Algemesí, i gràcies a la gestió del regidor Pere Calpe, membre del CODERI i del nostre col·lectiu, es produí un transvasament en peça del sector educatiu concertat al PEV, que ha perdurat en el temps. A la resta de la comarca, quant als centres concertats, la casuística de l’ensenyament en valencià és més dispersa, com, per exemple, a Sueca, on el CC Unió Cristina n’és l’únic cas. Si ja n’hi havia prou amb la bicefàlia del nostre sistema educatiu, se n’havia d’afegir una asimetria que esdevindria endèmica.
El creixement de la implantació del programa d’ensenyament en valencià fou reforçat per l’inici de la celebració de les Trobades de Centres en Valencià. L’any 1986, a Benifaió, i per iniciativa de l’amic Josep Chaqués, se’n feu la primera de la comarca i del país. Des d’eixe any, la festa pel valencià de la Ribera és un referent per a la xarxa de centres educatius i escenifica el suport de les comunicats educatives al paper que fa el valencià com a vehicle d’aprenentatge. Així mateix, la convocatòria, any rere any, de la Trobada, ha dinamitzat la participació interna de les AMPA a les comunicats educatives d’origen i ha impulsat la identificació d’estos col·lectius amb el model educatiu.
Al mateix temps que succeïa el creixement, desigual, i la consolidació dels programes d’ensenyament en valencià de la LUEV, a l’Estat espanyol, les lleis educatives orgàniques eren cada vegada més danyoses. Eren, i són, un intent de recentralització i un esforç polític per uniformitzar no sols els models organitzatius i de funcionament, sinó els continguts curriculars. En este sentit, vos recorde que hi ha organitzacions polítiques presents al parlament espanyol que reclamen la devolució a l’Estat de les competències educatives.
La culminació d’este procés recentralitzador és la LOMQE, del ministre Wert, que no sols mercantilitza l’educació, sinó enfaixa les expectatives de les llengües cooficials perquè no puguen créixer mai en proporció a la seua demanda social. L’articulat de la LOMQE ha estat el marc normatiu de referència perquè el TSJCV derogara el decret de plurilingüisme i multiculturalitat del govern valencià, amb opcions de nivell d’utilització del valencià i del castellà, i l’obligara a legislar la posterior llei de plurilingüisme i multiculturalitat, en què la utilització de les llengües vehiculars és per percentatges mínims i màxims; índexs màxims que no poden superar mai el 50% de l’oferta educativa, provocant una asimetria entre l’oferta i la demanda, en les millors expectatives d’escolarització, com a la Ribera; i en les pitjors circumstàncies, condemnar el valencià a un 25% de l’oferta, sense la possibilitat d’incentivar-ne el creixement, sota l’amenaça judicial. Per això, precisament, és tan important la derogació o modificació immediata de la LOMQE.
Davant d’esta panoràmica, la Ribera, com a capdavantera en l’ús del valencià i conscient de les incerteses que amenacen el model d’educació centrat en el valencià com a llengua vehicular de l’aprenentatge, ha d’enfortir el seu posicionament amb les següents iniciatives:
Donant suport a la promulgació d’una llei marc d’igualtat lingüística aplicable a tot el territori valencià, sense acceptar fronteres interiors ni excepcions, però desplegant-la des del consens i la interactuació entre les comunitats lingüístiques.
Impulsant, des de les seues administracions locals i comarcals i des de les organitzacions polítiques i moviments socials la implantació de la figura de la capacitació lingüística en la futura llei de la funció pública valenciana.
Construint models educatius a les comunitats educatives que signifiquen donar forma a la transcendència i paper que l’educació ha de jugar més enllà de les parets de les aules. Hauran de ser models que els ajuden a funcionar com a comunitats i no com a simples sucursals.
Desenvolupant campanyes que facen viable que les persones puguen viure en valencià.
Assumint projectes socials, metodologies transversals i experiències educatives que enriquisquen la pràctica docent i els processos d’aprenentatge.
Combatent el fenomen de la minorització del valencià pel camí de reivindicar la presència de la nostra llengua en qualsevol activitat col·lectiva i que es garantisca que la ciutadania puga exercir els seus drets lingüístic.
Elaborant plans d’ensenyament i de formació continua que asseguren a les Universitats i centres superiors la vinculació dels estudis al context real del nostre país.
Treballant perquè la diversitat lingüística i cultural del nostre país siga patrimoni compartit i peça clau per a la vertebració del territori.
GRÀCIES PER LA VOSTRA ATENCIÓ.
