25/03/2018. Crònica de Joan Cortés
Després d’un parell de dies guaitant l’oratge mitjançant els pronòstics meteorològics, dissabte a les 10 del matí va començar la visita guiada a Rafelguaraf, poble amfitrió de la XXXIII Trobada de Centres en Valencià de la Ribera.
El dia, ja s’esperava, havia eixit ventós, però el sol lluïa contundent, un matí preciós de primavera acabada de nàixer. A la Casa de la Senyoria, al carrer Major, ens esperava Vicent Sanxis, cronista de Rafelguaraf, escriptor, un home erudit, preparat per a ensenyar-nos uns paratges encabits en una Ribera de trànsit entre la Costera, la Valldigna i els pobles riberencs que respiren els aires de la mar.
Ens reunim, un primer grapat de persones deleroses de conéixer este entorn que ha conservat contalles romanceres, encara intactes en una memòria col·lectiva no sacsejada per transformacions profundes produïdes per industrialitzacions o uns altres esdeveniments sobtats, com, per exemple, la bambolla urbanística. La resta de persones del grup de visitants, van acudint, a poc a poc, amb els ulls plens encara de son i amb un sabor residual d’un primer café a la boca.
Finalment, en som una cinquantena. Joan Cortés, president de la Coordinadora de la Ribera – Escola Valenciana, els dirigeix unes paraules per explicar-los que esta activitat pertany al projecte social de l’entitat “Pertot, acosta’t a la Ribera”, el qual pretén cohesionar socialment la comarca per mitjà del coneixement compartit de pobles i paratges. “De vegades, ens n’anem lluny d’ací per visitar paisatges urbans i naturals però els del nostre entorn viuen en l’anonimat de la desconeixença”, afig, per acabar.
Vicent, el nostre guia, estricte amb si mateix, porta unes fitxes amb dades i referències històriques, etnològiques, d’unes denominacions i paraules antigues que si no han caigut en el desús, hui sols les atresoren les persones de més edat o per altres, com ell, que estimen la terra que l’ha bressolat.
La Casa de la Senyoria, la desapareguda almàssera, que bon oli faria, l’arquitecte que va construir l’Ajuntament a primeries del segle passat, el creixement urbà de la població, aquells pobladors musulmans i àrabs de noms impronunciables que resten en la fisonomia dels carrers i dels paratges agrícoles… Tots i tot ens han acompanyat fins l’actualitat i en formen part, en un conglomerat de successos històrics, vivències col·lectives i conseqüències ben palpables.
Eixim al terme pel pont de la dula, que travessa el barranc de Barxeta. La dula era un ramat col·lectiu o d’uns quants propietaris i propietàries que un xaval recollia pels estables del poble per dur-lo a pasturar herba fresca i brots de matolls en algun indret que canviava atenent el calendari de les estacions i del sentit comú fonamentat en l’experiència. Conta un veí que ens acompanya que els seus iaios explicaven que era una activitat diària, practicada per xavals que es guanyaven el jornal i que havien deixat d’anar a l’escola.
Vicent Sanxis explica la procedència de les aigües, el nom de les partides, i ens dirigeix la vista a les carenes de les serres dels voltants, frontereres amb la Valldigna i amb la Costera, les vessants de les quals tenen una importància principal per al reg de la subcomarca. Els veïns de Rafelguaraf que ens acompanyen no paren d’interactuar amb els forasters i forasteres, aportant un anecdotari suculent dels conreus que ens envolten, del paisatge en què ens endinsem i dels costums oblidats que pertanyen a una infantesa que encara batega entre la pell i l’ànima. “Ací hi fèiem harca i algun trinxet portàvem a casa”, ens informen. La paraula “harca”, segons Alcover i uns altres lingüistes, és de procedència àrab marroquina i significa “pas de càrrega”, “atac guerriller sobtat en territori enemic” o “formació militar”. Queda demostrat que l’àrab encara forma part del moll d’ossos del nostre vocabulari fossilitzat.
Visitem el Riurau, un carrer de cases a dues galtes que s’origina con a resultat de l’expansió del cultiu del tarongerar. És un nucli urbà que hui en dia reviscola, com ens diu Rafaela, l’alcaldessa de Rafelguaraf, però que ha patit males èpoques. En l’actualitat, trobem obra nova. Les carreteres modernes, els bon serveis municipals i la millora dels transports han ocasionat que hi haja gent que s’instal·le al Riurau. Esmorzem al seu centre social, a recer del vent que bufa amb una insistència migranyosa. Allí, Mila desplega tots els seus encants d’amfitriona i ens fa tastar una varietat de mandarina, partida a gallons, que segons apunta “paga royalties” per produir-la. Ens quedem bocabadats, però ja hi estem acostumats a tot. Algú ens refresca la memòria sobre els orígens del terme “riurau”, una construcció rural, tradicional de la Marina Alta, que hi feien servir per convertir el raïm en panses mitjançant el seu assecat en unes galeries airejades i protegides de la humitat de la pluja, al mateix edifici.
A continuació, al barranc de Berfull, que adés hem vist eixut i envaït per canyars mantinguts a ratlla, el corrent d’aigua canta i discorre amb bastant molla. Va de pas i té pressa per arribar a la Pobla. Els canyars i les canyes també hi són motiu de conversa entre veïns i forasters. Si estan o no estan protegits. “Talles una canya i et cau una multa de 200 euros”, solta un veí amb una expressió incrèdula. Recordem la utilització de les canyes, abans, a l’agricultura, en la construcció de teulats, en l’assecat del raïm, en la producció de la seda… uns factor de sostenibilitat que tenia una relació molt estreta amb les necessitats del treball agrícola quotidià i d’alguns oficis.
Fem una parada davant el portal d’entrada a Berfull. Ara mateix, l’han tapiat perquè corria perill d’enrunar-se però els seus merlets de totxos i morter encara hi tenen una mirada orgullosa. Vicent Sanxis ens conta que Berfull podria ser la població amb més mala sort del territori. Afirma la dita popular que “si naixes martell, del cel et plouen les tatxes”. Una cosa semblant hi deu haver succeït a Berfull: un encadenament de desgràcies i conseqüències fortuïtes, com el suport que va donar el senyor d’aleshores de Berfull a la causa dels maulets, en la guerra de successió, finalitzada, per als valencians i valencianes, al 1707, amb la desfeta d’Almansa. “Quan el mal ve d’Almansa….” Quan deixem arrere les despulles de Berfull, el vent colpeja amb soroll els batents desencaixats de les poques finestres que hi queden, com un adéu moribund.
Al Tossalet ens plantem davant l’Església consagrada a Sant Josep. Vicent Sanxis ens explica la troballa feta en este lloc de monedes romanes, el passat musulmà de l’emplaçament i com, amb l’expulsió dels moriscos, s’hi produeix una despoblació brutal que degué condicionar l’economia local però també la del Regne de València. D’este fet prové el nou bateig administratiu del petit nucli urbà, que passa de dir-se Tossalet a Tossalnou, tot i que, col·loquialment, es continua denominant Tossalet. Pretenien esborrar les empremtes de l’expulsió. Qui va prendre eixa decisió política desastrosa? I, sobretot, amb quins motius? La veritat és que els valencians i les valencians no hem tingut mai sort amb els polítics que ens han mal governat. A veure si espavilem d’ara endavant!
I, finalment, com a cloenda de la visita guiada a Rafelguaraf, visitem la Casa de la Senyoria, entre els horts de tarongers. Esta casa conserva l’aparença exterior de la casa que va visitar, al 1901, mossén Antoni Mª Alcover, autor, amb Moll i el nostre mestre Manuel Sanchis Guarner, del Diccionari “Català, Valencià, Balear”, una obra en 10 volums que recull, a través de les veus que feien servir l’idioma en aquella època, ací i enllà de tot el territori del nostre domini lingüístic, un patrimoni etimològic immens i d’una diversitat colossal. Vicent Sanxis llig uns paràgrafs del senyor Alcover que descriuen els paisatges de la comarca i descriuen els parlars que es va trobant per camí que ens posa la carn de gallina.
La visita guiada conclou amb unes paraules de Rafaela Aliaga, alcaldessa de Rafelguaraf, amb què convida els participants de la visita a la XXXIII Trobada de Centres en Valencià de la Ribera que se celebrarà el proper 15 d’abril.
